La mobilitat és una de les grans assignatures pendents de la nostra ciutat; qualsevol que intenti desplaçar-se per Figueres, sense importar el mitjà que utilitzi, vehicle privat, transport públic, bicicleta, a peu o fins i tot si ho intenta amb un imaginari teletransport instantani constatarà la realitat: el caos i la falta d’una planificació general que pacifiqui i ofereixi solucions als problemes que afrontem com a ciutat.

Més que parlar de mobilitat, la realitat figuerenca és la de la immobilitat. El caos circulatori, les retencions per accedir a la ciutat, els canvis improvisats en el sentit dels carrers, l’execució d’obres sense pensar en com afectaran la mobilitat, la dificultat i escassetat d’aparcaments, l’absència de carrils bici, un transport públic ineficient i poc eficaç, unes voreres impossibles per als vianants i gens adaptades a persones amb diferents graus de diversitat funcional. En definitiva, el caos en mobilitat és una fidel metàfora i reflex del funcionament de l’equip de govern.

El govern ha demostrat una incapacitat creixent en l’experiència de gestió de fluxos, cosa que també es tradueix en una manca d’objectius clars, falta de concentració, concreció i enfocament, inexistència de retroalimentació, desequilibris entre el nivell d’habilitat i el desafiament en la gestió ordinària, una situació que aproxima la ciutat a la congestió i a la saturació.

L’equip de govern va decidir que en aquest mandat el millor que podia fer era no fer res, ser una estàtua, mantenir-se immòbil, quiet i impàvid davant el bateg cada vegada més lent de la ciutat. Aquest gest impertorbable davant la vida que pretén mostrar valor oculta la por per afrontar els reptes, la por a equivocar-se, la por a perdre o guanyar. Por al fet que si, per fi arrisquen i assumeixen reptes, es demostri que malgrat haver guanyat a les urnes, el projecte de ciutat era fràgil, inexistent i molt a curt termini.

Sembla que el govern de Figueres pensi que l’èxit està en la quietud, en la immobilitat d’aquell que es queda al mig de l’arenal, ple de pols, mirant al seu  voltant amb l’esperança que no es fixin en ell i així poder esmunyir-se. I és que en la política és habitual que davant les crisis molts es pugin al pedestal en el qual es creuen invulnerables, es mantinguin hieràtics esperant que s’ofegui el murmuri i altres notícies esborrin el record en la ment dels ciutadans.

El que esperem de l’equip de govern és que compleixi els seus compromisos, que escolti als veïns, satisfaci les seves necessitats i afronti amb valentia els reptes que com a ciutat tenim per endavant. Però quedar-se quiet no és una tàctica: és covard immobilisme.